Experiències com a aprenent: un cas de rebel·lia

Avui m'he topat de front amb un cas de rebel·lia que realment ha posat a prova la meva paciència i dotes com a mestra. Considero interessant deixar constància d’aquesta vivència perquè la seva reflexió m’ajudarà a analitzar objectivament la situació i respondre qüestions com ara què ha passat i com he reaccionat davant la realitat viscuda, per tal de trobar eines i estratègies que m’ajudin a millorar i créixer com a futura professional de l’educació.

Tot va començar durant un taller de ball que vaig preparar amb el grup d’infant. Era la primera vegada, durant el període de pràcticum II, en que em vaig trobar durant un període més prolongat tota sola davant el grup d’infants. És per això, que suposo que l’absència de la tutora havia provocat en el infant protagonista de la nostra història la voluntat de reptar-me per comprovar fins a on podia arribar.

Desprès de diverses cridades d’atenció per la meva part, pel fet de molestar a altres companys, no escoltar i en definitiva, destorbar la classe, li vaig convidar a sortir fora de l’aula durant uns minuts per tal que es relaxés. Fins a cinc vegades me va dir que no s’aniria!! Com es possible que un infant de cinc any pugui reptar d’aquesta forma a un adult?? Imagino que la meva estreta relació amb la nena i l’especial estima que li tinc, feia que em tractés gairebé com una amiga més, però havia de demostrar-li que aquesta no era la relació ni el comportament que havia d’adquirir i li vaig ordenar que sortís fora. Al cap d’una estona la vaig convidar a entrar i vaig tractar que reflexionés i m’expliqués què havia passat i què pensava sobre la conducta que havia tingut. Finalment em va demanar perdó a mi i als seus companys per voluntat pròpia. Així si, petita meva! 

Conferencia de la Pepa Horno: Efectivitat i educació

Aquest mes de Maig he pogut participar en la dinàmica general del centre gràcies a l’assistència a la reunió d’equip organitzada al dia d’avui, en la que hem rebut una visita molt esperada i espacial; la Pepa Horno Goicoechea, què ha fet una conferència interesantíssima per a tot el  claustre del CEIP s’Olivera, sobre  la integració del desenvolupament afectiu en l’educació.

Segons la Pepa Horno, un desenvolupament afectiu adequat en les persones passa per l’equilibri entre les seves tres principals intel·ligències; la del cap (de tipus analítico-sintètic), la del cor (de tipus emocional i social) i la de la tripa (de tipus somaticosensorial). Així doncs, continuà explicant que la felicitat s’aconsegueix trobant l’equilibri entre el cor i la tripa o el que és el mateix, entre el sentir-se amat i el sentir-se segur. Per tant, un bon aprenentatge és aquell que s’estableix quan entra pel cos des de la tripa, pujant cap a amunt al cor i arribant fins al cap. En paraules seves: “No educo en lo que digo, ni tan siquiera en lo que hago, sinó en lo que vivo”. Per tant, eduquem des de la tripa.  

A més a més, ens va mostrar algunes de les claus per integrar l’afectivitat en l’educació com ara:

1.      El docent és un acompanyant del procés educatiu en el que s’adapta a l’infant però des de els límits de l’adult, què és l’autoritat. Per tant, l’infant és el protagonista del seu propi procés d’aprenentatge.

2.      Legitimar els sentiments. Està bé i no passa res per sentir por, ira o ràbia. El problema és què fem i com gestionem aquells sentiments. Òbviament pegar no és la solució.

3.      Transmetre pau i amor. 

A continuació, va establir la diferència entre el vincle i la dependència. Per tal de mostrar-nos una imatge clara i visual, va emprar una metàfora molt encertada emprant com a símil els motors que desprenen els coets espacial en pujar. De la mateixa manera, un bon vincle o un vincle afectiu sa és aquell que t’acompanya en el teu desenvolupament i que llavors te deixa anar. En aquest sentit, ens va explicar que no podem pretendre establir relacions vinculants amb tots els infants per igual, però el que si hem de fer és educar des de l’afecte i la seguretat.

D’altra banda, en quant a la intel·ligència del cor, cal ensenyar als infants que encara que es vinculin amb algú no fa falta que li contin les seves intimitats perquè aquesta informació podria ser emprada amb fins negatius per a ells.

Finalment, la Pepa ens va donar algunes claus per tal d’ajudar a un infant provinent d’una família desestructurada a partir de la comprensió, que no justificació, de les seves accions. Així doncs, cal parlar-los desde l’empatia, aproximant-se a ells des dels seus sentiments però mai jutjant-los perquè així només aconseguirem que s’allunyin de nosaltres.

Per tant, i a mode de cloenda alguns dels punts o aspectes bàsics que hem de tenir clars sobre la xerrada són els següents:

-          “No educamos en lo que decimos, ni tan siquiera en lo que hacemos, sinó en lo que vivimos”.

-          Hem de treballar amb els infants l’afectivitat de les emocions, les quals es creen des del cor i la tripa.  

-          Possant consciència en el nostre estat emocional i narrar-lo davant els nostres infants, els ensenyarem a legitimar i possar nom als seus sentiments.

-          I, per últim, ser conscients de que no podem educar a un infant feliç sense ser feliços nosaltres.

Personalment, he de dir que he m’ha agradat moltíssim escoltar a la Pepa Horno, de la qual havia sentit parlar en altres ocasions però mai havia tingut la oportunitat de presenciar una ponència seva. Personalment, he de dir que he après molt amb la xerrada, ja que mai havia sentit a parlar sobre aquesta tercera intel·ligència; la de la tripa. Estic totalment d’acord en les seves afirmacions sobre la importància d’educar des de l’afecte i la seguretat, ja que d’aquesta manera proporcionen a l’infant desenvolupar-se de manera integral a partir d’un vincle afectiu sa. I, per últim destacar, que estic profundament compromesa amb la importància de ser feliços nosaltres per poder educar a infants que siguin realment feliços. 

A continuació, us deixo un seguit d’enllaços a través dels quals podreu conèixer una mica més sobre la magnífica Pepa Horno.

- Bloc personal de la Pepa Horno.

- Pàgina web.

El camaleó camaleònic!

En aquest mes d’Abril, he pogut planificar, intervenir i avaluar una sessió d’aula responsabilitzant-me del tot el grup-classe, gràcies a una proposta dissenyada de manera conjunta entre la Marta i jo, per tal de garantir que ambdós grups de p5 gaudiren de la riquesa de l’activitat que havíem elaborat. Aquesta, va sorgir arran de la creació d’una graella d’autoavaluació en la que els propis infants podien prendre consciencia de les seves capacitats i limitacions per tal d’autogestionar-se i autoregular-se a fi d’anar millorant cada vegada més.

La proposta consistia en contar el conte del Camaleó Camaleònic emprant com a mitjà la pissarra i el canyon digital.  Darrera d’aquesta proposta, hi ha tot un sentit pedagògic i educatiu que justifica la seva presentació davant els infants. Es tracta per tant, d’un conte que parla sobre la felicitat, el canvi i la identitat personal, així com la importància de saber apreciar les capacitats i potencialitats dels altres, però sense menysprear i valorant les pròpies de la persona en qüestió. Tot això, es narra des de la vivència d’un camaleó que s’anava transformant en els animals que trobant pel zoo a mida que ho desitjava, fins que va tenir fam i es va adonar que no podia menjar amb aquella trompa d’elefant. Així doncs, va començar a valorar les virtuts de la seva magnífica llengua i va desitjar tornar al seu estat original!  

A continuació, vam realitzar una assemblea amb els infants en la qual preteníem generar en ells reflexió, opinió i argumentació sobre diferents aspectes relacionats amb la narració. Algunes de les preguntes que els vam generar són:

-          Sabíeu quin animal és un camaleó?

-          Què sabíeu sobre els camaleons?

-          Que us ha semblat el conte?

-          Què us a agradat i què no?

-          Què li passava al camaleó?

-          Creieu que estava gaire content de com era ell?

-          Perquè penseu que volia canviar algunes parts del seu cos?

-          Quines parts d’animal s’ha canviat?

-          Penseu que tot això li ha fet més feliç? Perquè?

-          Quines coses us agraden de vosaltres mateixos?

-          Quines penseu que són les vostres qualitats que us fan especials?

A continuació, vam repartir unes feinetes en les que havien d’escriure una cosa que pensessin que se’ls donava bé i una altra en la que haguessin de millorar, i llavors escriure una cosa bona de tres pastissers i de tres músics. I finalment, ho vam posar en comú alhora que anava escrivint a una cartolina totes aquelles coses bones que els seus companys havien dit que tenia cada infant. La veritat és que va ser una activitat molt positiva en la que vam podem treballar la identitat personal i afavorir l’autoimatge i autoconsciència dels infants, valorant i apreciant les pròpies capacitats en un clima realment motivador i tendre.

Aquí teniu el vídeo, espero  que us agradi!

Observació d'una sessió de psicomotricitat!

Avui els infants de p5 fan desdoblament i alhora batedora. D'aquesta forma, es mesclen la meitat de pastissers amb la meitat de músics, així que mentre que uns fan psicomotricitat els altres tenen música o conte. Avui m’he anat amb la Cati, tutora dels pastissers, a veure com fan la psicomotricitat. Aquesta la realitzen en el pavelló cobert on fan educació física els més grans.

El desenvolupament de la sessió ha estat el següent:

-          Rotllana per recordar els nombres dels infants i les normes.

-          Tirar sa torre.

-          Joc lliure

-          Introducció de teles, cordes i totxos.

-          Recollir i montar la torre.

-          Rotllana per explicar a què hem jugat.

-          Relaxació amb pilotes de tenis fent massatges. 

M’he adonat que les sessions de psicomotricitat són moments molt interessant per observar, ja que pot treure molta informació dels infants, el nivell maduratiu en que es troben i, sobre tot, les relacions socials que estableixen amb els seus companys. Algunes de les anotacions que he pres dels infants de la meva classe són les següents:

-       (A), (U), (Ll) i (N) juguen juntes a gatets (joc simbòlic). Na (A) és el gatet mare i  passeja als seus bebès gatets (Ll i N). Na (U) és una altre bebè però gos i mai el saca a passejar perquè sempre se porta malament. Na (A) adopta una actitud molt dominant davant les seves companyes. Ella estableix les regles del joc, diu qui ha de representar cada personatge i què han de fer. Empra expressions com ara: “a ver, a sentarse todas!”, “(U) ven! Ponte en medio!”, “Tú allí!” d’una manera molt prepotent. A més a més, he observat que sempre li atribueixen el paper dolent a la (U) (ex. Ser l’únic gos i estar sempre castigada sense passejar, posar-li el gat negre que li farà perdre a les cartes, etc.) i que la repudien molt. 

     

-       (M), (C), (Al) i (Ni) juguen a que són gatets perduts però valents, que viuen a un castell que han construït amb els matalassos (joc simbòlic). Fan un treball molt col·laboratiu en el que totes participen i decideixen. A la rotllana, durant el moment d’explicació del que han fet, la (C) ha dit que la (M) era la princesa i jo els he demanant si ho havien decidit entre totes i han dit que sí, i que desprès anaven canviant. La (M) és una nena molt idolatrada i sempre la busquen per seure al seu costat. M’ha cridat l’atenció que la (Ni) volia el vestit exactament igual que el de ella, tot i que li he dit que totes ho duien diferent, no la he aconseguit convèncer.

-     La (R) té molt bones idees. Ha construït diferents jocs amb els matalassos i les cordes i també s’ha inventat les regles. M’ha cridat l’atenció que juga tota sola. Quan li vaig proposar que convidés a algú a jugar, li va dir a la (Ll) però aquesta estava molt centrada en el seu joc. Desprès li va dir a dues nenes de la classe dels pastissers però no van acabar de fer un joc compartit. Tot això em fa pensar que la (R) presenta dificultats en les relacions socials amb els seus companys, com si no trobés el seu joc. A més a més, busca molt l’aprovació de l’adult, ja que constantment em mirava o me venia a buscar per mostrar-me el que havia fet.