Conferència de M. Díez: La Cura Emocional a la Primera Infància

En aquesta nova entrada, m’agradaria deixar constància sobre la magnífica conferència realitzada en el dia d’avui per la mestra i psicopedagoga Mari Carmen Díez Navarro titulada “Les coses del sentir: La cura emocional a la primera infància”. Aquestes són les anotacions més destacades i rellevants que vaig recollir de la ponència. 

Metàfora del formatge. Semblança dels forats amb el no saber, els errors, etc. Cadascun a aportat una nova reflexió per millorar la pràctica docent. Si  no hi hagués moments de dubte, no hi hauria moments satisfactoris i d’assoliment de reptes.

Metàfora del pis de d’alt i de baix: les coses de dins, dels sentiments, de les emocions, les coses que se senten (el pis de baix), mentre que els pensaments estan d’alt (el pis de d’alt).  El de baix mana sobre el de d’alt.

Tothom, no només els mestres, tenen un pis de d’alt (el que pensen) i de baix (el que senten).

Una escola sense algun dels agent implicats en el sistema educatiu (mestres, infants o famílies) no tendra sentit.

Els mestres estem en una posició privilegiada perquè en el paper que tenim, em de provocar la implicació de cada infant de forma particular. Segons ella, la part més complicada de la funció del mestre és atendre a les necessitats de tots i cadascun dels infants.

Narració de casos reals:

ü  Un infant molt mogut i inquiet però que no parla mai de sentiments, només d’accions i moviments. Ha d’haver un vincle i una complicitat amb cada infant. La cara diu més que les paraules. Importància de la comunicació no verbal. Ella els anomena “trucos, chispadas”.  

ü  Un nen que venia a dormir constantment a la cama dels pares i ells volien acabar amb aquesta conducta. Ella va proposar que li posessin un pestillo a l’habitació.

ü  Hi ha que ser clars amb els infants. “si no vols, no vinguis a l’escola” li va contestar a una nena. Una nena li va preguntar “t’agrada venir a l’escola?”

ü  Infant difícil. Era molt callat però quan parlava era per ficar-se amb algun company. El nen li va portar a la mestra 43 pots de cilindres diferents que va trobar a la classe a mode d’ofrena.

ü  Una nena molt sensitiva. Li va dir a la mestra “me siento sola en el patio. Nadie juega conmigo” va contestar a un sentiment de soledat, amb una acusació.

Els vincles s’han de viure i desprès ja es pensaran. No pots dir “a veure quin vincle tindré amb tal o altre infant...” som depositaris de tots els afectes i maneres d’estimar de cada casa. Així a alguns infants els haurem de frenar, a altres els hem d’incitar a expressar les seves emocions i sentiments, etc. Per al d’arribar a món afectiu dels infants, partint del teu propi. No d’alt a baix, sinó de baix a d’alt. Quin tipus de mestre sóc? No podem ignorar qui som i com estam/ens sentim.

*L’escola té una espècie de criança compartida amb les famílies. Ha de ser tendre.

ü  Una nena que ha d’abandonar l’escola perquè els seu pare canvia de feina i s’ha d’anar a l’estranger. Destaca l’empatia mostrada pels seus companys. Conte “El gran viaje del señor M.”. La primer frase del conte diu “cuando se murio su hijo, el señor M. Lo dejó todo”.

*Si els mestres intervinguéssim en el tema emocional com acompanyants, els infants s’obririen més, ho expressarien, serien més feliços. Tot això s’ha de parlar a classe. Hem d’ensenyar als infants a posar paraules als seus sentiments perquè així es sentiran més tranquils i menys angoixats. No hem de caure en l’error de programar el tema dels sentiments, el tema dels números, dels les figures geomètriques, etc., sinó que hi ha multitud d’oportunitats en la vida d’aula en les que tot això es pot treballar d’una manera real, significativa i contextualitzada. 

ü  Cas de l’infant al que li expliquen què són els gels demanant-li què sent quan la seva mare agafa a un altre nen.

*Els mestres hem d’aprendre a dir als infants “tranquil que això ens passa a molts” d’avant d’un sentiment que no saben controlar como d’ira o gels. D’aquesta forma, ensenyem a l’infant que ell no és dolent. Li donem alliberació. L’hem d’ensenyar estratègies per respondre a aquells sentiments.

*Per als infants, els punts principals de preocupació i interès són: els seu cos, sexe, tolerar la frustració, com es neix, es movent, com pot morir si no ha nascut (en el cas d’un avorto natural). Cal destacar, que temes difícils d’explicar com ara la sexualitat o la mort, hem d’estar preparats. Hi ha articles interessants de Vicent Arnaiz que ens poden ajudar. No podem donar l’esquena a aquests temes perquè formen part de la vida.

Per tant, tenir en compte el dia a dia, la quotidianitat, els temes d’interès propis de l’edat. Tenint en compte això, intervenir de la millora manera però no deixar res sense tractar. Tot i que no sapiguem que dir. Per exemple, podem demanar a la resta d’infants què pensen ells.

Quan sorgeix un problema, en lloc de demanar enseguida “tu has fet això? Per què ho has fet?”, és molt millor que es tranquil·litzin i es calmin. Tractar-ho una hora més tard per parlar amb perspectiva i amb seny.

Estratègies davant conflictes:

1.      Anem a parlar.

2.      Mirar-nos les cares. Per saber si els gestos facials corresponen amb el que s’està dient.

3.      Posar la llei. No val tot ni podem fer tot el que volem. (Cas d’una nena que no té normes ni regles. Moltes vegades els pares necessiten que existeixi un perill físic real per tal d’adonar-se de la problemàtica de no dir “no”).

4.      Valorar el que passa. Reforçament positiu. Estar pendent del canvi per premiar la conducta positiva i no reaccionar únicament quan es fa allò dolent.

5.      Donar pas a les emocions. Expressar la inseguretat per introduir-se a un grup de joc. D’aquesta forma algun que es senti així ho podrà expressar.

6.      Mirar el que està passant i assenyalar la conducta d’aquells que no paren quiets i no escolta. D’aquesta forma tot el grup estarà més atent. 

7.      Expressar estratègies per enfrontar-se davant diverses situacions. Per exemple quan algú t’agredeix, podem respondre cridant, sortint corrent, cridar a algú altres, etc. però mai pegant com a resposta.

*Com a cloenda, dir que allò més importat dels mestres d’Educació Infantil és donar-los les eines per tal que sàpiguen qui són, que se’ls hi mou per a dins i sàpiguen reconèixer el seu món interior.

*Tot el que tenim en el pis de d’alt ho hem après de manera teòrica amb la carrera. Però cal fer un aprenentatge de tipus més emocional, propi del pis de baix, a partir de la introspecció, l’autoanàlisi, enfrontar les nostres pors, etc. val la pena que els infants es sentin acompanyats per nosaltres.

*És interessant practicar el contagi d’una passió. Quines coses t’agraden, quines no, què t’emociona i què no. La mestra provoca amb el seu interès, que els infants es contagien d’aquelles aprenentatges i sabers. La gent necessitem apassionar-se per viure intensament cada moment i els infants també. No hi ha res millor que la sensació de ser mestre essent tu mateix i contagiant als infants de les teves passions.